jueves, 21 de abril de 2011

Superfície metàlica

Una de les sensacions que més m’agraden. Tornar a casa.
Tornar a casa després d’un més sense xafar els carrers del meu poble. Rebre una trucada dels cosinets, obrir la porta del carrer i sense pensar, deixant-te portar pels peus que ja és saben el camí, fer inconscientment el recorregut per a fer-los una visita i perquè no, sent q no tinc xocolata a casa, berenar.
Visitar els iaios, que en sentir el timbre ja es posen nerviosos per saber qui és i en veure’t deixen anar un ‘’-aii, la nostra xiqueta ja esta aquí!” mentre t’abrasen en totes les forces. Després de la benvinguda tot retorna a les típiques converses que solíem tindre quotidianament. Picar-te amb el iaio si els xiulets mentre sonava l’imne d’espanya estaven bé o no, rebre escridassades d’estil “-comunistes, q sou tots uns comunistes” i directament després rebre una altra abrasada.
Després de posar-te al dia, tornar cap  a casa passejant pels carrers que ja et saps de memòria, però ara t’ho mires tot en més enteniment i li dius al cusí “-ui, han canviat esta porta” i reps respostes estil, “-ah, sí, ja fa temps”.
Arribar a casa i merda, he perdut les claus. Se t’han caigut al sofà de casa la iaia mentre conversaves sobre el diario de patricia, el futbol, els gats...
Pensar, joder, ara he de tornar allí dalt a buscar les claus i a meitat camí te’n adones que lo que aquí prens com una distància gran, realment, per molt q creguis que has caminat molt, no has fet ni la distància que et recorres per a anar de travessera de les cors a sants.
I finalment después de sopar en la família, que res millor que una de local en los amics, posar-te al dia, anar al cine i acabar al Irlandès com vells temps.


No hay comentarios:

Publicar un comentario